Vehicles

Ahir en Dessmond sentenciava a l’apartat de comentaris que dec ser l'únic que sap que una bicicleta és un vehicle. Després hi afegia: “com els altres”.

Sincerament tinc la sensació que ser un extraterrestre cada cop que plantejo que la bicicleta és un vehicle més que circula per la ciutat, però el pensament general i l’absurditat d’algunes de les normes del codi de circulació ajuden a que aparegui com a marcià.

El primer cop que va rebre la meva estabilitat mental va ser el dia que a algú se li va acudir plantejar i aprovar que les bicicletes poguessin circular en paral·lel per carretera (a la vegada que van acceptar les pressions dels fabricants de cascs per ciclistes i fer obligatori però no massa l’ús del casc en vies interurbanes).

De tota manera volia puntualitzar una cosa del comentari d’en Dessmond. La bicicleta no és un vehicle com els altres, d’entrada perquè és un vehicle que ni cal cap permís especial per usar-lo ni té una edat mínima d’ús, a banda que la bicicleta és un vehicle al que li hem concedit uns privilegis sobre la resta de vehicles com és la creació de carrils exclusius i preferents o el permís per circular per llocs on els altres vehicles estan vedats.

Tot això hauria de fer que els que ens movem habitualment en bicicleta fóssim extremadament curosos en l’ús de l’espai, principalment en l’ús de l’espai que compartim amb els que no usen cap vehicle. Respectant les normes, que els semàfors ja fa anys que són optatius per les motos, i les bicicletes i els vianants tampoc en fem massa cas, i també pensant que els que estan al nostre voltant poden sentir envaït el seu espai vital si ens apropem massa.

En definitiva, el reglament i la vialitat de Barcelona són absurds, però això no hauria de ser excusa per comportar-nos com si estiguéssim al far west (o a la Catalunya del segle XVII que si fa no fa és el mateix).

La misèria humana

Ahir vaig tenir dos incidents per complir les normes de circulació: els ocupants d’un cotxe em van insultar per circular fora del carril BUS i un motorista em va dir que la calçada és pels motoritzats. Dos exemples d’ignorància i mala educació.
Més perillós va ser el taxista que se’m va tirar a sobre al carrer Provença. Vaig apuntar la llicència, però no paga la pena denunciar-lo.

Avui al Periodico dels socialistes de Catalunya s’adonen que els gestors del bicing tenen problemes de planificació del manteniment (no he trobat la versió catalana).

Penso que potser, al final, haurem de perdre dada dia una estona comunicant als gestors tot el que està malament... Potser ens divertirem i tot.

El parte

Surto de casa.
Al tercer intent la parada del Bicing decideix connectar-se amb la central i donar-me una bici.
Em trobo una bici del bicing contrasentit per la calçada.
Dos senyors passejant pel carril bici. El primer s’aparta en tocar el timbre. El segon em mira malament.
Semàfor. Dos vianants i una bici passen en vermell.
Carril bici sobre la vorera. Una noia amb una plegable, maquíssimes, contra direcció i un pèl massa ràpid.
Dues bicis saltant-se un semàfor.
Una moto circulant pel carril bici. Després és passa el semàfor en vermell.
Obres tallant la calçada. Cinc metres per una vorera estreta. L’alternativa: donar una volta de cinc cents metres. Per sort no hi ha ningú.
Arribo a la feina.

Nota d’urgència sobre l’absurd

Sóc d’aquell tipus absurd de persones que tendim a complir les normes per poca-soltes que ens semblin i des que vaig llegir les condicions de l’utilització del bicing hi ha dues categories de normes que han superat la meva capacitat de flexibilitat a la comprensió.

Les podria dividir en dues categories, les absurdes i perilloses i les absurdes i incomplibles. Entre les perilloses hi ha la del carril bus: intenteu baixar per la via laietana en bici sense anar pel carril bus i m’entendreu. Les absurdes tenen com a paradigma les limitacions de velocitat: com nassos sé a quina velocitat vaig si el bicing no du velocímetre.

La pregunta és simple, seria molt complicat pensar les normes adaptant-les a la realitat?